"Yoga Nidra" una experiència compartida.

Era un dimarts en una pràctica dirigida de Yoga Nidra per Ana Hernández. Primer es fan uns exercicis d'escalfament per preparar el cos per a la sessió. L'objectiu és mantenir-se despert tota l'estona. Quan comença la pràctica en si de "yoga nidra", la postura corporal és estàtica completament: has d'estar estirada damunt d'una màrfega, amb un coixí sota el cap, damunt dels ulls tens una bossa amb llavors de lavanda que desprèn una olor relaxant i calmant, una manta o dues per tapar-te i no agafar fred. Estàs immòbil però conscient en tot moment per seguir les instruccions que et va indicant l'Ana. Mentalment s'ha de fer tot el que et proposa. Si aconsegueixes seguir fins el final, es pot arribar a un estat de calma i benestar. El secret és està present en aquell moment allà i no deixar que els pensaments d'altres coses ocupin aquell espai. Concretament en el meu cas l'experiència que vaig viure aquell dimarts va ser com si el meu cervell s'hagués desplaçat a un pam de distància de mi, cap enrere, i jo no sentia cap part del meu cos, cap dolència de les que tenia, no podia moure ni un muscle, ni que li dones l'ordre al meu cervell que ho fes. De fet aquesta opció no hi era present en aquells moments. Sentia a l'Ana que ens deia: "Ara, comencem a fer present el aquí i l'ara" i jo ni cas, estava en un lloc on no sentia dolor, on no sentia tristesa, on no sentia por, on no sentia ràbia, on no sentia pena, estava en un lloc on tot era pau i tranquil·litat, sentia un benestar immens, estava en un lloc d'on no en volia sortir. Al cap d'una estona, que no sabria dir quanta estona va ser, torno a escoltar de lluny: "comencem a fer present el aquí i l'ara" i jo no podia respondre. No sé quantes vegades l'Ana em va cridar l'atenció per avisar que ja era l'hora de recollir. De fet sí que escoltava com la resta d'assistents a la pràctica ja parlaven per acomiadar-se, però jo no reaccionava. Quan l'Ana es va tornar a dirigir a mi per un moment vaig poder treure paraules de la meva boca però era difícil que sortissin perquè pràcticament era impossible moure els muscles de la mandíbula. Recordo que vaig dir: "és que, no em puc moure, ho voldria fer, però no puc". Aquestes paraules van sortir amb molt d'esforç, molt lentament, van costar moltíssim, i vaig estar una estona més encara immòbil. Llavors, que no sabria dir quant temps va passar, per un moment vaig sentir com podia moure els dits de les mans i és quan vaig començar a retornar dins el meu cos. Vaig tornar a sentir com el podia moure i el meu cervell tornava a estar al seu lloc. Sembla que aquell dimarts vaig viure l'experiència de desdoblament de cos i ànima. Una sensació que ha fet que cada vegada crec més en el poder que té la nostra ment en la curació i sanació i com la pràctica habitual del ioga ens aporta salut i benestar.

23 de desembre de 2020

Rosa Prat Forcada